Gerard Vila guanya el 54è Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits

L’obra “Pla de fuga per castells de ferro” de Gerard Vila va ser premiada amb el 54è Premi de Poesia Amadeu Oller per a poetes inèdits, que organitza cada any la Parròquia de Sant Medir del barri de la Bordeta.

A l’acte de lliurament del premi, celebrat dimecres al vespre al Teatre de Sant Medir, va intervenir David Castillo, president del jurat, que va recordar els centenaris que se celebren enguany i va ser l’encarregat de llegir el veredicte. També van dirigir unes paraules al públic assistent el rector de la Parròquia de Sant Medir, Enric Subirà i el mossèn Josep Bigordà; Jordi Redondo, president d’Òmnium Cultural a Sants-Montjuïc; Lluïsa Erill, presidenta del Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta; la regidora del Districte de Sants-Montjuïc, Laura Pérez; i la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Laura Borràs. Les actuacions de la Coral Sant Medir i d’Enric Hernàez, que va llegir grans poemes de la literatura catalana contemporània, van servir per cloure l’acte.

Gerard Vila va néixer a Sant Just Desvern l’any 1987 i a partir de 1996 va començar a interessar-se per la poesia, fet que el va portar a guanyar un premi al Concurs de Prosa i Poesia per a No Professionals. La seva trajectòria literària, però, va estar interrompuda quan va començar a estudiar cinema. Dimecres vam poder entrevistar-lo uns minuts abans de rebre el premi.

És el primer reconeixement que reps?
Sí, és el primer. Jo guanyava els premis de l’institut i del poble. La poesia ha format part de la meva vida i jo em sentia com que la poesia era jo mateix. Quan vaig començar a estudiar cinema vaig deixar d’escriure, l’art se’m va escapar de les mans una mica. I llavors, l’any passat quan vaig veure guanyar aquest guardó a l’Helga, que també és de Sant Just, vaig decidir que havia de presentar-me a l’Amadeu Oller. De fet, vaig escriure aquest llibre per presentar-me en aquest certamen.

Què és el que et va fer perdre el lligam amb la poesia?
Jo sempre li poso les culpes a l’art i al cinema. Crec que el cinema és la malaltia i la cura al mateix temps. Quan vaig començar a estudiar cinema pensava que em menjaria el món, i crec que la meva ambició se’m va menjar una mica a mi mateix, i durant tota la carrera no vaig fer res i vaig entrar en una mena de depressió. A més, també va coincidir que va morir el meu pare. Ara que he sortit de l’estudi i que em sento més artista i noto alegria en mi mateix, he pogut retrobar-me amb el poeta d’abans.

Ara que parlaves de cinema… Quines pel·lícules has fet?
Com a muntador he fet “The Gril froms the Song” que la podeu veure a Netflix, també “Desaparecer” on vaig participar en un muntatge durant sis mesos, o amb Carles Porta vaig participar en la seva la minisèrie documental “Comtes: L’origen de Catalunya”, i que es va emetre per TV3.

Ara que has tornat a escriure poesia, que has volgut reflectir en aquesta obra?

El llibre és un reflex del viatge que he hagut de fer per arribar a tornar a escriure i a tornar a connectar amb mi mateix. Jo no ho vaig concebre així quan escrivia aquests poemes. De fet, la meitat dels poemes que trobeu estan escrits durant aquests anys de sequera, ja que en 10 anys potser només vaig escriure deu poemes. L’altra meitat dels poemes estan escrits durant aquest darrer any.

Abans de desvincular-te de la poesia quants poemes escrivies?
Vaig arribar a escriure més de quatre-cents. Recordo que el gener de 2006 vaig escriure uns 33. No podia parar d’escriure.

Què és el que sents quan escrius poesia, perquè si en tan poc temps vas escriure tants, voldrà dir que t’aportava alguna cosa, no?
Jo crec que és una connexió amb la carn i amb l’instint. Jo quan escric no penso que escriure sobre això o sobre tal, si no em ve una imatge i l’exploro, l’esquitxo sobre el paper i jugo. Primer és el que em diu el subconscient i després com jo el reprodueixo.

El títol de l’obra vol donar resposta a la culminació d’aquesta odissea creativa. Quin sentit li vols donar?
Els castells de ferro simbolitzen com tota l’estructura mental que tenim, és a dir, com expliquem les coses, com vivim el món a través d’idees que a vegades han estat impostades o ens l’hem creat. El meu llibre preferit és “City” d’Alessandro Baricco, on hi ha un capítol que diu que les idees només les captem en el primer instant, i després trobem l’explicació mental que li donem. A poc a poc, anem blindant aquesta explicació per protegir-la contra els atacs de les altres idees, i l’armem per atacar les idees dels altres. És una batalla dialèctica però tot molt mental. Els castells de ferro és la construcció mental de la societat, i el pla de fuga és d’on hem de fugir per retrobar-nos amb l’instint, és a dir, la carn que no és metàl·lica. En definitiva, el llibre va de jo tornant a escriure.

L’obra està dividida en tres temes, oi?
Sí. Les “absències”, els “miratges” i les “visions”. A mesura que anava escrivint vaig veure que el llibre es dividia en tres parts. Les “absències” va sobre la falta d’inspiració, els “miratges” se centren en l’amor i l’enyor. I les “visions” és allò que hi serà i és, i és una cosa que és segura com és la mort i el trauma. Aquí és on entra l’aspecte social. En veritat, el llibre és una victòria.